La Regió de l'Ebre ha estat tradicionalment una zona de pas, equidistant entre el Principat de Catalunya i el Regne de València. El pes secular del territori s'ha derivat fins fa dos segles de l'activitat comercial vinculada al tràfic per l'Ebre, la via de comunicació més important fins a la construcció del ferrocarril a la meitat del segle XIX, i conseqüentment també del seu paper militar de control d'aquest indret d'alta importància estratègica.
La revolució industrial catalana dels segles XVIII i XIX, així com les embranzides industrials de final del XIX i del XX, ens han deixat al marge. Això no és degut a cap conspiració còsmica, sinó a una sèrie de circumstàncies geofísiques i socioeconòmiques, com ara la dificultat per explotar la força motriu del riu Ebre per les seves característiques de riu cabalós i de règim mediterrani, i per tant irregular, amb inundacions sovintejades; la inexistència de matèries primeres com ara el carbó o el ferro; la impossibilitat de consolidar un port natural per on rebre i exportar a causa del terraplenament constant de la plataforma litoral provocat pels al.luvions de l'Ebre, i per l'excessiva llunyania de Barcelona, on s'estava consolidant la dinàmica industrialitzadora més potent. A tot això cal afegir-hi el fet que els capitals procedents de la comercialització de productes agraris, preferentment l'oli i el vi, a diferència del model anglès, que se segueix en altres indrets del Principat, no varen derivar en inversió industrial.
Amb tot, cap situació no és mai totalment blanca o negra i és cert que hi ha hagut determinades indústries al territori com ara l'agroalimetària i la fabricació de maquinària per aquest tipus d'activitat. Així mateix, al llarg del segle XX s'ha desenvolupat una certa indústria moltes vegades de capital forani, com ara l'electroquímica de Flix cap al 1900, que sí va poder utilitzar l'energia hidroelèctrica i ja molt més tard en la dècada dels setanta la ubicació de la YKK o la MAI a Tortosa, entre altres, i també en el cas de la comarca del Montsià s'ha desenvolupat un clúster important d'indústria del moble, majoritàriament amb capital autòcton, a la vegada que cal destacar el pes de la indústria energètica amb la construcció dels dos grups nuclears d'Ascó entre els setanta i els vuitanta del segle passat. Tanmateix però, tot això no ha alterat el fet que tant si tenim en compte el PIB com la distribució de la població activa, el pes del sector secundari, i en concret de la indústria al nostre territori, ha estat molt per sota de la mitjana de Catalunya.
Els darrers deu anys hem viscut un període de creixement econòmic que s'ha basat en part en el creixement del sector de la construcció i altres activitats auxiliars, que a més ha provocat un cert augment demogràfic sostingut per una forta immigració, com en moltes zones d'Espanya. Avui la crisi econòmica que estem vivint ha ensorrat el sector i coincideix amb un fet de caràcter més estructural com és que part de la nostra indústria s'ha fonamentat amb l'ocupació intensiva de mà d'obra barata, fet que avui no ens fa competitius amb els països en desenvolupament i que, a més, no s'ha fet inversió en innovació per incorporar valor afegit i guanyar competitivitat. Tot plegat fa que la crisi a casa nostra tingui una incidència especial i sobretot ens hagi portat a una elevada taxa d'atur.
Alguns fa temps que venim clamant, i alhora treballant, per consolidar unes bases de creixement més estables en el marc d'una clara aposta per la industrialització i així ho vaig exposar en una conferència a la Cambra de Comerç de Tortosa l'abril de 2007, invitat per la UGT. L'aposta per la industrialització no és compartida per tothom, en la mesura que aquesta comporta uns costos socials i mediambientals, que no han d'ésser excessius en una societat democràtica i avançada com la nostra. Molts al nostre territori aposten per un conservacionisme, que essent respectable, no puc compartir perquè limita les nostres possibilitats de futur. Avui fer una opció clara pel creixement i sumar esforços és el que ens pot garantir un futur millor.
Els darrers anys hem avançat en la disponibilitat de sòl industrial, amb la planificació de grans polígons com el Catalunya Sud al Baix Ebre o el de Camposines i el Motllò a la Ribera d'Ebre, més enllà dels que s'han creat en la majoria dels nostres municipis. Així mateix, s'han dimensionat i planificat una sèrie d'infraestructures viàries com ara el desdoblament de l'Eix de l'Ebre, la planificació del traçat de l'autovia A-7 per l'interior del Baix Ebre i Montsià, i el compromís de desdoblament de l'N-420 per la Terra Alta i la Ribera d'Ebre, a les quals cal afegir l'aposta per la conversió del port de la cimentera d'Alcanar en un port comercial comunicat per ferrocarril i per autovia amb el polígon Catalunya Sud. Ens queda pendent l'assignatura ferroviària, que amb la millora de l'estació de l'Aldea prevista als pressupostos de l'estat de 2009 i 2010 quedarà ben dimensionada en un futur immediat I, sobretot també, hem de guanyar la batalla perquè el corredor ferroviari de mercaderies que ha d'unir Algessires amb Brussel segueixi l'eix mediterrani, una aposta amb la qual ja s'ha compromès el govern de Rodríguez Zapatero. Amb tot això posarem en valor el nostre posicionament estratègic d'alt interés logístic, si les comunicacions són bones, i eliminarem el hàndicap de la distància que tant ens ha condicionat històricament.
L'altra gran aposta pendent, i m'hi he referit altres vegades en públic, és la imprescindible aposta per la recerca i la innovació, sense les quals és impossible competir en aquest mercat globalitzat. Ens hem quedat fora del Pacte Nacional per la Recerca i la Innovació i hem de treballar per corregir aquesta situació, com a condició inel·ludible per assegurar el futur.
Avui el govern d'Espanya i el de Catalunya estan invertin més que mai a les Terres de l'Ebre en infraestructures i equipaments, els més de vint milions adicionals que reculliran els pressupostos de l'Estat i la Generalitat poden ser un ajut extraordinari que reforça la inversió en marxa. El clam demanant industrialtzació, la clara aposta de la plataforma sindical i la clara i ràpida resposta del President Montilla i el seu govern marquen un punt en què si ens mantenim ferms en la feina i el compromís podem iniciar un camí positiu i sense retorn cap a la industrialtzació, en la fase de recuperació que es preveu a final de 2010, i que assegurarà el futur nostre i dels nostres fills. Aquest tren no el perdrem.
Joan Sabaté i Borràs
President del PSC de l'Ebre i senador
Aquests dies transcendeix als mitjans de comunicació part del programa polític de CIU per les pròximes eleccions. Això no seria estrany si no fos pel fet que entre les seves propostes hi ha l'abaratiment de l'acomiadament improcedent dels treballadors, d'aquesta manera un treballador acomiadat cobraria menys diners d'indemnització, actualment són 45 dies per any treballat i en canvi la proposta d'aquest partit és de 33 dies per any treballat. Entre les fórmules que proposa el cap de llista de CIU, Artur Mas, hi ha també un nou contracte indefinit amb una reducció encara major de 30 dies per any treballat. De totes maneres, no ens han d'estranyar aquestes propostes, ja aquest partit polític no deixa de representar els interessos conservadors i entre les seves prioritats no hi ha lloc per als treballadors.
